dissabte, 25 de setembre del 2021

Coses que he après els darrers 10 anys

 Coses que he après els darrers anys com a expatriada



1. Les relacions amb la família canvien. La teva família nuclear passa a ser un nucli sòlid, en el que les necessitats de cadascú són les necessitats de tots. El dia a dia gira al voltant dels horaris d’uns i altres, entenent que podem fer allò que la família pot assumir. Aprenem a acceptar el tot, i a valorar els nostres espais individuals. Tant important és el benestar com a grup de 8 persones, com la pròpia, per tant, hi ha d’haver una organització on hi càpiga temps per a un, temps per a la parella, temps per a ser família tots plegats i temps per a ser pares-d’un-fill- «a la fois».



2. Les amistats prenen una dimensió molt especial. Tens aquelles amistats que arriben a la teva vida en contextes molt delimitats i que d’allí no trascendèixen, i d’altres que són tot terreny. Hi ha amistats d’aquelles que semblen habitar dins d’un calaix: amistats d’hivern, amistats d’estiu, amistats que només responen quan tu els hi escrius, amistats d’un determinat país i a mistats que estan estiu-hivern-no importa a quin país ni importa si ets tu qui només les hi escriu. Altres s’han quedat pel camí. Hem descobert que hi havia amistats que només estaven allí temporalment perquè eren fàcils, hi havia només un nexe en comú i, quan les condicions van canviar, els va ser molt difícil superar les «suposades dificultats» que l’expatriació suposaven. Ha estat molt dur acceptar segons quines noves condicions d’amistat, però al final, suposo, és llei de vida

3. He après a que la vida continua, per a tothom. Ni nosaltres som estàtics entre un cop que baixem a casa i el següent, ni la família ni els amics tampoc. Hi ha qui vol continuar fent-he partícep de la seva vida i hi ha qui, quan et tornes a trobar, te n’adones que ha viscut una vida sencera sense posar-te al corrent. I a vegades no passa res, i a vegades te n’adones que hi ha persones per a qui el significat d’amistat no és ben bé el que tu tens... I pot no no passa res, i pot passar tot. A vegades és la pròpia família la qui et provoca aquest sentiment... Quants no hem hagut d’acceptar que no estem en tots els grups whatsap familiars? Potser el que dic a alguns els sorprèn... per a d’altres, sabem del que parlem... o ho acceptem, o no.... i has d'acceptar que ja no tot és el mateix perquè tot ha canviat,

4. Assumeixes les circumstàncies específiques de la teva situació. Et trobes buscant feines o cursos no importa a quina part del món ni en quin idioma, només que els horaris siguin compatibles amb la teva zona GTM. Ara, la visió que es té de la deslocalització pren una altra dimensió. Podria acceptar participar en una formació per a la qual un cop al mes hagués d’agafar un avió... .i si fos una feina, em semblaria acceptable haver-ho de fer un cop per setmana... És més! Ho faria només a canvi del cost de traslladar-me! Sobretot si el destí fos Barcelona :p i així pogués veure família i amics més sovint

5. També he assumit que la relació que tinc amb amics i família és com és perquè ells alteren la seva vida i quotidianitat (que coincideix normalment en vacances o caps de setmana) per a poder veure’ns i dedicar-nos temps quan nosaltres som allí. Valoro moltíssim la disponivilitat de les persones que valoren que només ens podem veure 4 dies a l’any i, tot i que sempre intento planificar amb temps els meus viatges a casa per a que es puguin organitzar, intento valorar en la corresponent mesura justa que, si estan amb mi aquells dies és perquè jo vinc i ens volem veure. Entenc que si visqués allí la seva disponibilitat seria una altra, més relaxada i més acord amb les seves veritables realitats. Així doncs, als meus amics i família que fan per poder veure’ns i dedicar-nos el seu temps, agraïda mil de que facin aquesta consideració. No perdre mai aquest focus. Donar a qui dóna, apreciar a qui t’aprecia.


6. Som uns privilegiats del primer món. Ens podem moure per Europa, demanar permisos de residència, buscar feina, integrar-nos en diferents societats, perquè som caucàsics blancs de classe mitjana, amb estudis, culturalment asèptics i motivats per a aprendre idiomes amb certa facilitat. L’expatriació no és per a tothom, i hi ha persones molt motivades i capacitades que ho tenen molt més difícil per no complir amb aquests constructes sobre la perfecció. Hi ha expatriats i hi ha immigrants. És molt trist entendre que és així. La sola diferència és el teu aspecte físic i la teva procedència d’origen. Si quan et pregunten sobre el teu origen i la seva resposta és «i que fas aquí?» és que et consideren un expatriat. Si no et fan ni la pregunta o no els interessa saber que hi fas és perquè assumeixen que ets un immigrant que probablement estàs al seu país per a aprofitar-te dels seus ajudes o vens a fer feines que són considerades per als immigrants. Tot hi així, tot hi ser conscient dels meus privilegis als que em dóna accés el meu color de pell, ulls i accent, no m’he escapat de viure situacions d’injustícia. Sobretot aquí a França, ja que a Brasil l’experiència va ser totalment diferent (ja que allí el racisme és lamentablement contra els seus propis indígenes o descendents africats). A França hi ha molt de classisme, i la diferència o els accents són considerats manca d’educació i analfabetisme. Hem estat insultats i exigits de parlar francès fins hi tot entre nosaltres (lamentablement, també és un tema que ens passa a segons quina part de l’estat) però que aquí, lluny de l’escalfor i seguretat que et dóna estar a casa teva, es magnifica encara més.

7. Començar de zero en un país, sense una empresa darrera que et faciliti les coses és molt molt dur. Valoro moltíssim a les persones i famílies que arriben a un nou país amb només una maleta, a vegades amb la promesa d’un contracte de treball, a vegades sense. Trobar un lloc per viure, arreglar papers per a regularitzar la teva situació, aprendre l’idioma, crear un nou cercle social, etc. és molt complicat. Has de deixar-te ajudar, i has d’ajudar als demés. Aprens el significat de «tribu» en el sentit de que tots necessitem tenir a algú a prop per a no sentir-nos sols. Sense gent al nostre voltant, tot és molt més difícil.


8. Aprens a fer amics sense garanties de poder fer plans de futur. Els amics en expatriació entren i surten de la teva vida. Acabes tenint un gran grup de gent a les xarxes socials. Gent a Mèxic, a Brasil, Regne Unit, Praga, Bulgaria, Països Baixos, coneguts a Guatemala, Nova York, Itàlia... En part gràcies a la tecnologia, i en una gran part a la comunitat d’expatriats que existeixen i que fan molt més fàcil sentir que pertanys a un grup.


9. Casa teva és allí on estiguin els teus. Em sento catalana, gracienca, barcelonina, gelidenca, cht’i, francesa i brasilera. No puc entendre a qui no entén la universalitat i el sentiment nacional vers casa seva al mateix temps. Si alguna cosa t’ensenya viure en diferents cultures i llengües és a fer-te una idea molt més concreta de la individualitat de cadascú. Valores la dels demés i la teva pròpia. No puc entendre que hi hagi qui una expatriació el porti a reafirmar-se mono-cultural. Si entenc que hi hagi qui tingui preferències, evidentment jo les tinc, però a l’hora em meravella la diversitat, el poder comunicar-me i comprendre diferents cultures o religions.

10. Derivat del punt anterior, el procès de desconstrucció a la que estàs en permanent és, per a mi, molt enriquidor. Aquest darrer any he estat en contacte amb gent majoritàriament del món àrab. Per a mi, ha estat una oportunitat enriquidora. Per a desmitificar estereotips i a l’hora ser conscient d’altres que els són propis, i que no es prengui aquest comentari com una generalització també estereotipada. He entès que cada cultura, i cada situació cultural, porta a magnificar i minimitzar certs comportaments o principis morals. No podria acceptar una obligació a abraçar una vida basada en «principis modestos de comportament per a les dones», però he entès que hi ha cultures en les que es convida a abraçar aquesta opció i que dóna sentit per a segons quines persones. M’han respectat i els retorno el respecte. Tot una oportunitat per a mi que valoro molt positivament.

I hi hauria moltes altres ensenyances més que podria compartir. Però crec que amb 10 és prou divers per a fer una idea de les conclusions a les que avui arribo, quan porto 10 anys fora de casa.

I tu? Que has après els darrers 10 anys d’expatriació? O els darrers 10 anys de viure al teu país?


Jo he après a dir benvingut a la meva vida, a dir adeu fins aviat (sabent que no hi hauria una propera vegada per a abraçar-se) he après a acceptar noves realitats i rutines, maneres de fer, i desaprendre el que havia assumit com a única veritat. He après a dir bon nadal a l'agost i bon estiu al gener. Sobretot, he après el valor d'una abraçada sincera i el significat de temporal, d'aquí i de l'ara.