El català, cosa de tots, i cosa de cadasqú.

Fa tres anys que vivim fora de Catalunya, dos escolaritzats en Portugués a Brasil i un a França. 

Durant la nostra estança a Brasil teníem molt clar que calia mantenir el nivell de castellà i català, ja que allí només hi seríem per un parell d'anys, i per això ens vàrem endur amb nosaltres els llibres que a l'escola dels nostres fills també treballarien, a l'hora que vàrem intentar mantenir els lligams amb la classe dels nostres fills, de 7 i 5 i 3 anys llavors, per tal de no perdre el vincle i reforçar també els lligams amb els seus orígens. 

Ara, a França, tres anys desprès de marxar de Catalunya i sabent que la nostra estança aquí, en principi, no té data fi, les coses les veiem d'una altra manera.

Tot i seguir parlant entre nosaltres en català, i en castellà quan els avis venen de visita (la petitona tot just comença ara a parlar-lo ja que amb nosaltres sempre parla el català) , els llibres de català i castellà els anem agafant amb més calma. La importància de mantenir el nivell d'aquestes llengües segons l'escola on haurien d'estar estudiant els nostres fills ha evolucionat, i ara ja no ens sembla tant important mantenir el nivell, si no pas que el sàpiguen llegir i escriure bé. Per això, hem deixat de banda una mica els llibres de text i estem treballant per crear una xarxa de famílies catalanes que visquin a prop de nosaltres, per a organitzar sortides i generar oportunitats de viure la nostra llengua i cultura més enllà de la família nuclear, i qui sap, potser crear un casal de catalans i tenir la nostra somiada biblioteca i una sala on poder organitzar events on es pugui portar a la pràctica tant escrita com oralment la nostra cultura.

I els lligams amb l'escola orígen? Doncs aquests han desaparegut. Per una part, mantenim els lligams amb els amics i veïns dels nostres fills, a través de skype, facebook o mail, però ja a nivell personal amb l'escola. Potser a l'escola hi aniran al casal d'estiu, però mantenir el vincle amb la classe viu i dinàmic ha estat impossible, doncs tot i que hi hem escrit molts mails a la direcció, un per trimestre, l'escola mai els ha lliurat a l'aula corresponent i llavors tampoc hem rebut resposta dels companys i professors. Una pena, tot plegat, que l'escola, d'un poblet petit, on tots ens coneixem i som, qui menys qui menys, veïns de carrer, no hagi estat a l'alçada de la circumstància i ens hagi deixat de banda. No existim.

La veritat és que als nens poc els ha importat ja que ells continuen tenint contacte amb els amics amb qui es feien, però s'ha deixat perdre l'oportunitat de créixer en experiències, tant per als meus fills com per als companys de classe, i per una altra, ens hem sentit fora totalment del nostre lloc.

És una llàstima que el departament d'educació no tingui previst la reinserció temporal dels alumnes que han hagut de marxar per causa de la feina dels pares. Els meus fills bé podrien aprofitar les vacances escolars d'aquí (dues setmanes cada dos mesos) per a poder anar a la seva escola de Catalunya i així no perdre el contacte amb la cultura. Les escoles no ho preveuen, tampoc els departaments, i llavors la tasca de mantenir la cultura d'origen viva recau directament en els esforços i recursos econòmics que disposin els pares.

 

Gràcies a que la nostra llengua familiar és el català, gràcies a internet que ens permet seguir la programació del club super 3, les sèries de televisió que ens agraden (polseres vermelles) i els programes (Polònia, crakovia), etc. els nostres 4 fills viuen el català, l'esport, les tradicions, la filosofia de vida... tot com si estiguessin allí. De portes en dins, vivim en la nostra pròpia República Independent Catalana que és casa nostra, com així "resa" la nostra catifa a l'entrada :) El que em preocupa és el dia de demà. Serà suficient aquests esforços per tal de que els meus fills, quan formin les seves famílies, puguin repetir aquest esforç envers la seva cultura, amb els seus propis fills? 

Qui sap. Ho intentarem, si més no.