dissabte, 9 d’octubre del 2021

El meu AMIC

Hem normalitzat que l’arribada d’alguns fills d’amistats nostres arribin amb dia i hora programada. Et truca una amiga, o t’envia un WhatsApp, i et diu que tal dia ingressa per a una inducció.


Passes els dies pensant com aquella amiga està preparant-se pel moment, i tu també tens il·lusió per aquell moment que canviarà la seva vida i la de tots. Arribat el dia, potser saps a quina hora ingressa o potser no, però esperes nerviosa aquell missatge amb aquella foto que et diu “Ja està aquí! Mare i bebè estan bé”. Talla i pes afegits, i el nom del bebè, com a presentació oficial. És el dia del seu aniversari, per tant, ho apuntes a l’agenda, per a que a l’any vinent no se’t passi.


Tot un moment que hem incorporat al nostre dia a dia, potser focalitzat en una dècada concreta de la nostra vida. Primer passes per l’època en que tothom es va a viure pel seu compte o en parella. Tothom prepara el casament. Tothom es casa… el primer fill… el segon…


fins aquí la normalitat a la que ens hem anat acostumant


Batejos, comunions, comencem l’etapa de les confirmacions, 20 aniversaris de casament....


el normal....


El 25 de març de 2021 es va aprovar el redactat per al dret a tenir una mort digna, que va entrar en vigor el 25 de juny.


Potser són noticies que passen desapercebudes per a una gran part de la població, com ara la llei del matrimoni homosexual o el dret a l'avort, si penses que no tens cap raó per a projectar sobre tu en que et pot afectar aquesta llei, més enllà d’estar a favor o en contra, segons els teus ideals polítics.


Una altra cosa és veure l’utilitat d’aquestes lleis, i que coneguis algú de ben a prop que en vulgui fer ús.


Saber que un bon amic tramita la mort digna és quelcom que et fa plantejar-te moltes coses en primera persona. Anar sabent les passes que va superant, fins al moment que et diuen que ja tenen data és una experiència vital molt molt heavy.


Fent analogia amb el que us explicava de saber que el fill d’uns amics naixerà un dia concret, saber la data en la que perdràs la possibilitat de veure físicament a un amic-AMIC et provoca un munt d’emocions.


Primerament, et fa posar-te a prova: realment entens els motius de la demanda, i l’aproves? Ets capaç d’estar a les alçades del moment? Què pots aportar a aquesta experiència? És lícit que et facin partícip d’aquesta demanda? És lícit que et sentis partícip d’aquesta demanda? Quin lloc ocupes tu, que no ets de la família, però si ets de la família? És una putada que et demanin tal cosa? O, pel contrari, un gran honor poder fer el que calgui per aquest AMIC?


Personalment, he viscut aquest procès entre la il·lusió de saber que el meu AMIC estava obtenint avenços en el seu procès. Fins-hi-tot conèixer la data definitiva em va suposar un descans, imaginant quin descans era per a ell.... al mateix moment, desitjava que se’n desdís, tot i saber que el meu AMIC és del morro fort, que portava anys preparant-se i preparant-nos per a aquest moment, i que ho tenia claríssim.


Podeu imaginar el dia en qüestió. A diferència d’esperar un WhatsApp amb el missatge de «Ja és aquí el bebè», a cada moment que mirava el WhatsApp i tenia una notificació esperava que no fos la del grup del meu AMIC.

Fins que ens va arribar el moment, i el missatge va arribar.


Ja ha marxat, en pau, i ens estima a tots.


En aquell moment, la tensió s’allibera, i les llàgrimes de mesos i mesos es deixen anar. No importa si estàs al volant, parada a un semàfor i la gent et mira. Se me'n fot tot plegat.


Ara no sé que fer. Hi és, i al mateix temps no hi és. Mai més hi serà, o sempre més hi serà. Depèn de com es miri.


El meu AMIC sempre m’ha ensenyat moltes coses. Sempre ha estat en els moments més importants de la meva vida. I hi continuarà estant.


Aquest cop, m’ha ensenyat, sobre la marxa, com acceptar quelcom que va contra la llei de vida mateixa.


Un amic pot marxar en qualsevol moment, fins-hi-tot abans que els avis o els propis pares

Un amic pot decidir marxar, i ho pot fer avisant-he o sense avisar

Un amic et pot demanar que entenguis aquesta decisió unilateralment, i el veritable acte d’amistat i d’amor és dir: Què necessites? Jo estaré on tu vulguis. Al teu costat o en la distància, però jo no seré un pes en la teva motxilla, perquè ja en tens prou.


Preparem-nos, també, per a deixar anar a AMICS, no només perquè la vida se’ls emporta a un altre lloc, si no també perquè se’ls emporta la mort.


I la mort només existeix perquè estem vius. Tot i la meva tristesa i la sensació absoluta de desorientació, el dolor pels pares que han perdut el fill, la germana que ha perdut el germà, i els amics que ens quedem sense AMIC, em sento afortunada per tot el que m’ha ensenyat i el que estic segura que m’ensenyarà la decisió de morir dignament del meu AMIC.


Que aquestes experiències ens aportin la possibilitat de ser millors. De viure la vida cada dia. De veure que hi ha sol encara que darrera dels núvols. Sempre hi ha un demà que ens permetrà solucionar el que sigui que avui no veiem clar.


T’estimo. I et seguiré estimant.

T’esperaré, perquè sé que tornaràs. O no....


però segur que no deixarem d’estar junts.


El que és segur, és que la data no caldrà apuntar-la a cap agenda, perquè ha quedat gravada al cor.