Deixar anar

 

Deixar anar

Cal aprendre a deixar anar...

A entendre la vida sense aquella persona

A deixar d’esperar que et contesti els whats

A entendre que no escoltarà els teus audios

Cal aprendre a deixar anar...

A no fer més plans amb aquella persona

A que sigui només un record

A que no faci mal quan entenguis que no hi serà més

Cal aprendre a deixar anar...

A omplir els espais amb altres experiències

A recordar sense que faci mal

A entendre que és passat en el present

Cal aprendre a deixar anar...

A que el mal al cor no condicioni la nostra vida

Que l’amor per aquella persona no impedeixi seguir veure sortir el sol

Que totes les experiències passades van ser quan van ser, i ja no seran més

Cal aprendre a deixar anar...

A que la vida és un riu del que ni et pots veure tota l’aigua ni la pots frenar

L’aigua estancada no és sana

L’aigua que passa, ja ha arribat al mar

Cal aprendre a deixar anar...

i que el dolor es converteixi en aprenentatge

i que el silenci dels missatges no ensordeixi els crits dels bons moments

i que entenguem que els qui es queden continuen donant sentit a la nostra vida

Cal aprendre a deixar anar...

i que el pes que ens alleuja ens permeti seguir avançant

Cal aprendre a deixar anar….

(foto extreta de : https://www.race.es/revista-autoclub/race/te-gusta-viajar-coche-esta-ruta/)

El meu AMIC

Hem normalitzat que l’arribada d’alguns fills d’amistats nostres arribin amb dia i hora programada. Et truca una amiga, o t’envia un WhatsApp, i et diu que tal dia ingressa per a una inducció.

Passes els dies pensant com aquella amiga està preparant-se pel moment, i tu també tens il·lusió per aquell moment que canviarà la seva vida i la de tots. Arribat el dia, potser saps a quina hora ingressa o potser no, però esperes nerviosa aquell missatge amb aquella foto que et diu “Ja està aquí! Mare i bebè estan bé”. Talla i pes afegits, i el nom del bebè, com a presentació oficial. És el dia del seu aniversari, per tant, ho apuntes a l’agenda, per a que a l’any vinent no se’t passi.

Tot un moment que hem incorporat al nostre dia a dia, potser focalitzat en una dècada concreta de la nostra vida. Primer passes per l’època en que tothom es va a viure pel seu compte o en parella. Tothom prepara el casament. Tothom es casa… el primer fill… el segon…

fins aquí la normalitat a la que ens hem anat acostumant

Batejos, comunions, comencem l’etapa de les confirmacions, 20 aniversaris de casament....

el normal....

El 25 de març de 2021 es va aprovar el redactat per al dret a tenir una mort digna, que va entrar en vigor el 25 de juny.

Potser són noticies que passen desapercebudes per a una gran part de la població, com ara la llei del matrimoni homosexual o el dret a l'avort, si penses que no tens cap raó per a projectar sobre tu en que et pot afectar aquesta llei, més enllà d’estar a favor o en contra, segons els teus ideals polítics.

Una altra cosa és veure l’utilitat d’aquestes lleis, i que coneguis algú de ben a prop que en vulgui fer ús.

Saber que un bon amic tramita la mort digna és quelcom que et fa plantejar-te moltes coses en primera persona. Anar sabent les passes que va superant, fins al moment que et diuen que ja tenen data és una experiència vital molt molt heavy.

Fent analogia amb el que us explicava de saber que el fill d’uns amics naixerà un dia concret, saber la data en la que perdràs la possibilitat de veure físicament a un amic-AMIC et provoca un munt d’emocions.

Primerament, et fa posar-te a prova: realment entens els motius de la demanda, i l’aproves? Ets capaç d’estar a les alçades del moment? Què pots aportar a aquesta experiència? És lícit que et facin partícip d’aquesta demanda? És lícit que et sentis partícip d’aquesta demanda? Quin lloc ocupes tu, que no ets de la família, però si ets de la família? És una putada que et demanin tal cosa? O, pel contrari, un gran honor poder fer el que calgui per aquest AMIC?

Personalment, he viscut aquest procès entre la il·lusió de saber que el meu AMIC estava obtenint avenços en el seu procès. Fins-hi-tot conèixer la data definitiva em va suposar un descans, imaginant quin descans era per a ell.... al mateix moment, desitjava que se’n desdís, tot i saber que el meu AMIC és del morro fort, que portava anys preparant-se i preparant-nos per a aquest moment, i que ho tenia claríssim.

Podeu imaginar el dia en qüestió. A diferència d’esperar un WhatsApp amb el missatge de «Ja és aquí el bebè», a cada moment que mirava el WhatsApp i tenia una notificació esperava que no fos la del grup del meu AMIC.

Fins que ens va arribar el moment, i el missatge va arribar.

Ja ha marxat, en pau, i ens estima a tots.

En aquell moment, la tensió s’allibera, i les llàgrimes de mesos i mesos es deixen anar. No importa si estàs al volant, parada a un semàfor i la gent et mira. Se me'n fot tot plegat.

Ara no sé que fer. Hi és, i al mateix temps no hi és. Mai més hi serà, o sempre més hi serà. Depèn de com es miri.

El meu AMIC sempre m’ha ensenyat moltes coses. Sempre ha estat en els moments més importants de la meva vida. I hi continuarà estant.

Aquest cop, m’ha ensenyat, sobre la marxa, com acceptar quelcom que va contra la llei de vida mateixa.

Un amic pot marxar en qualsevol moment, fins-hi-tot abans que els avis o els propis pares

Un amic pot decidir marxar, i ho pot fer avisant-he o sense avisar

Un amic et pot demanar que entenguis aquesta decisió unilateralment, i el veritable acte d’amistat i d’amor és dir: Què necessites? Jo estaré on tu vulguis. Al teu costat o en la distància, però jo no seré un pes en la teva motxilla, perquè ja en tens prou.

Preparem-nos, també, per a deixar anar a AMICS, no només perquè la vida se’ls emporta a un altre lloc, si no també perquè se’ls emporta la mort.

I la mort només existeix perquè estem vius. Tot i la meva tristesa i la sensació absoluta de desorientació, el dolor pels pares que han perdut el fill, la germana que ha perdut el germà, i els amics que ens quedem sense AMIC, em sento afortunada per tot el que m’ha ensenyat i el que estic segura que m’ensenyarà la decisió de morir dignament del meu AMIC.

Que aquestes experiències ens aportin la possibilitat de ser millors. De viure la vida cada dia. De veure que hi ha sol encara que darrera dels núvols. Sempre hi ha un demà que ens permetrà solucionar el que sigui que avui no veiem clar.

T’estimo. I et seguiré estimant.

T’esperaré, perquè sé que tornaràs. O no....

però segur que no deixarem d’estar junts.

El que és segur, és que la data no caldrà apuntar-la a cap agenda, perquè ha quedat gravada al cor.

Coses que he après els darrers 10 anys

 Coses que he après els darrers anys com a expatriada

1. Les relacions amb la família canvien. La teva família nuclear passa a ser un nucli sòlid, en el que les necessitats de cadascú són les necessitats de tots. El dia a dia gira al voltant dels horaris d’uns i altres, entenent que podem fer allò que la família pot assumir. Aprenem a acceptar el tot, i a valorar els nostres espais individuals. Tant important és el benestar com a grup de 8 persones, com la pròpia, per tant, hi ha d’haver una organització on hi càpiga temps per a un, temps per a la parella, temps per a ser família tots plegats i temps per a ser pares-d’un-fill- «a la fois».

2. Les amistats prenen una dimensió molt especial. Tens aquelles amistats que arriben a la teva vida en contextes molt delimitats i que d’allí no trascendèixen, i d’altres que són tot terreny. Hi ha amistats d’aquelles que semblen habitar dins d’un calaix: amistats d’hivern, amistats d’estiu, amistats que només responen quan tu els hi escrius, amistats d’un determinat país i a mistats que estan estiu-hivern-no importa a quin país ni importa si ets tu qui només les hi escriu. Altres s’han quedat pel camí. Hem descobert que hi havia amistats que només estaven allí temporalment perquè eren fàcils, hi havia només un nexe en comú i, quan les condicions van canviar, els va ser molt difícil superar les «suposades dificultats» que l’expatriació suposaven. Ha estat molt dur acceptar segons quines noves condicions d’amistat, però al final, suposo, és llei de vida

3. He après a que la vida continua, per a tothom. Ni nosaltres som estàtics entre un cop que baixem a casa i el següent, ni la família ni els amics tampoc. Hi ha qui vol continuar fent-he partícep de la seva vida i hi ha qui, quan et tornes a trobar, te n’adones que ha viscut una vida sencera sense posar-te al corrent. I a vegades no passa res, i a vegades te n’adones que hi ha persones per a qui el significat d’amistat no és ben bé el que tu tens... I pot no no passa res, i pot passar tot. A vegades és la pròpia família la qui et provoca aquest sentiment... Quants no hem hagut d’acceptar que no estem en tots els grups whatsap familiars? Potser el que dic a alguns els sorprèn... per a d’altres, sabem del que parlem... o ho acceptem, o no.... i has d'acceptar que ja no tot és el mateix perquè tot ha canviat,

4. Assumeixes les circumstàncies específiques de la teva situació. Et trobes buscant feines o cursos no importa a quina part del món ni en quin idioma, només que els horaris siguin compatibles amb la teva zona GTM. Ara, la visió que es té de la deslocalització pren una altra dimensió. Podria acceptar participar en una formació per a la qual un cop al mes hagués d’agafar un avió... .i si fos una feina, em semblaria acceptable haver-ho de fer un cop per setmana... És més! Ho faria només a canvi del cost de traslladar-me! Sobretot si el destí fos Barcelona :p i així pogués veure família i amics més sovint

5. També he assumit que la relació que tinc amb amics i família és com és perquè ells alteren la seva vida i quotidianitat (que coincideix normalment en vacances o caps de setmana) per a poder veure’ns i dedicar-nos temps quan nosaltres som allí. Valoro moltíssim la disponivilitat de les persones que valoren que només ens podem veure 4 dies a l’any i, tot i que sempre intento planificar amb temps els meus viatges a casa per a que es puguin organitzar, intento valorar en la corresponent mesura justa que, si estan amb mi aquells dies és perquè jo vinc i ens volem veure. Entenc que si visqués allí la seva disponibilitat seria una altra, més relaxada i més acord amb les seves veritables realitats. Així doncs, als meus amics i família que fan per poder veure’ns i dedicar-nos el seu temps, agraïda mil de que facin aquesta consideració. No perdre mai aquest focus. Donar a qui dóna, apreciar a qui t’aprecia.

6. Som uns privilegiats del primer món. Ens podem moure per Europa, demanar permisos de residència, buscar feina, integrar-nos en diferents societats, perquè som caucàsics blancs de classe mitjana, amb estudis, culturalment asèptics i motivats per a aprendre idiomes amb certa facilitat. L’expatriació no és per a tothom, i hi ha persones molt motivades i capacitades que ho tenen molt més difícil per no complir amb aquests constructes sobre la perfecció. Hi ha expatriats i hi ha immigrants. És molt trist entendre que és així. La sola diferència és el teu aspecte físic i la teva procedència d’origen. Si quan et pregunten sobre el teu origen i la seva resposta és «i que fas aquí?» és que et consideren un expatriat. Si no et fan ni la pregunta o no els interessa saber que hi fas és perquè assumeixen que ets un immigrant que probablement estàs al seu país per a aprofitar-te dels seus ajudes o vens a fer feines que són considerades per als immigrants. Tot hi així, tot hi ser conscient dels meus privilegis als que em dóna accés el meu color de pell, ulls i accent, no m’he escapat de viure situacions d’injustícia. Sobretot aquí a França, ja que a Brasil l’experiència va ser totalment diferent (ja que allí el racisme és lamentablement contra els seus propis indígenes o descendents africats). A França hi ha molt de classisme, i la diferència o els accents són considerats manca d’educació i analfabetisme. Hem estat insultats i exigits de parlar francès fins hi tot entre nosaltres (lamentablement, també és un tema que ens passa a segons quina part de l’estat) però que aquí, lluny de l’escalfor i seguretat que et dóna estar a casa teva, es magnifica encara més.

7. Començar de zero en un país, sense una empresa darrera que et faciliti les coses és molt molt dur. Valoro moltíssim a les persones i famílies que arriben a un nou país amb només una maleta, a vegades amb la promesa d’un contracte de treball, a vegades sense. Trobar un lloc per viure, arreglar papers per a regularitzar la teva situació, aprendre l’idioma, crear un nou cercle social, etc. és molt complicat. Has de deixar-te ajudar, i has d’ajudar als demés. Aprens el significat de «tribu» en el sentit de que tots necessitem tenir a algú a prop per a no sentir-nos sols. Sense gent al nostre voltant, tot és molt més difícil.

8. Aprens a fer amics sense garanties de poder fer plans de futur. Els amics en expatriació entren i surten de la teva vida. Acabes tenint un gran grup de gent a les xarxes socials. Gent a Mèxic, a Brasil, Regne Unit, Praga, Bulgaria, Països Baixos, coneguts a Guatemala, Nova York, Itàlia... En part gràcies a la tecnologia, i en una gran part a la comunitat d’expatriats que existeixen i que fan molt més fàcil sentir que pertanys a un grup.

9. Casa teva és allí on estiguin els teus. Em sento catalana, gracienca, barcelonina, gelidenca, cht’i, francesa i brasilera. No puc entendre a qui no entén la universalitat i el sentiment nacional vers casa seva al mateix temps. Si alguna cosa t’ensenya viure en diferents cultures i llengües és a fer-te una idea molt més concreta de la individualitat de cadascú. Valores la dels demés i la teva pròpia. No puc entendre que hi hagi qui una expatriació el porti a reafirmar-se mono-cultural. Si entenc que hi hagi qui tingui preferències, evidentment jo les tinc, però a l’hora em meravella la diversitat, el poder comunicar-me i comprendre diferents cultures o religions.

10. Derivat del punt anterior, el procès de desconstrucció a la que estàs en permanent és, per a mi, molt enriquidor. Aquest darrer any he estat en contacte amb gent majoritàriament del món àrab. Per a mi, ha estat una oportunitat enriquidora. Per a desmitificar estereotips i a l’hora ser conscient d’altres que els són propis, i que no es prengui aquest comentari com una generalització també estereotipada. He entès que cada cultura, i cada situació cultural, porta a magnificar i minimitzar certs comportaments o principis morals. No podria acceptar una obligació a abraçar una vida basada en «principis modestos de comportament per a les dones», però he entès que hi ha cultures en les que es convida a abraçar aquesta opció i que dóna sentit per a segons quines persones. M’han respectat i els retorno el respecte. Tot una oportunitat per a mi que valoro molt positivament.

I hi hauria moltes altres ensenyances més que podria compartir. Però crec que amb 10 és prou divers per a fer una idea de les conclusions a les que avui arribo, quan porto 10 anys fora de casa.

I tu? Que has après els darrers 10 anys d’expatriació? O els darrers 10 anys de viure al teu país?

Jo he après a dir benvingut a la meva vida, a dir adeu fins aviat (sabent que no hi hauria una propera vegada per a abraçar-se) he après a acceptar noves realitats i rutines, maneres de fer, i desaprendre el que havia assumit com a única veritat. He après a dir bon nadal a l'agost i bon estiu al gener. Sobretot, he après el valor d'una abraçada sincera i el significat de temporal, d'aquí i de l'ara.

10 años expatriada

Una década desde que dejé de trabajar.... 

Entonces....

.....en 10 años.....

........ Cómo ha cambiado mi vida?

Lo primero y más significante, no he vuelto a trabajar. Lo que debía ser un parón de 2 años ha resultado ser una década.

Durante estos 10 años, mi familia ha pasado de ser 5 personas a ser 8 en casa, de tener niños en la primera infancia a tener tres adolescentes y una pre-adolescente, dándolo todo.

He pasado de tener una vida pequeña en mi ciudad natal, sin apenas experiencias viajando, a conocer Sao Paulo, Ilhabela, Ubatuva, Rio de Janeiro como turistas locales. Nos vamos a Disney París como el que se va a Port Aventura en un día, París es como bajar a Barcelona y cambianos de país (a Bélgica) por lo menos 3 o 4 veces por semana.

Estamos acostumbrados a hacer viajes de 12horas, en coche o en avión. No me da miedo viajar sola, o con un bebé. He hecho turismo obstétrico para ir a parir a Barcelona y volver con un hijo en brazos.

En estos 10 años he vuelto a vivir un parto lejos de mi marido, y ha conocido a su nuevo hijo horas después del nacimiento.

10 años en los que el significado de rutina ya no es el mismo. Tampoco yo soy la misma.

Pasar de 3 hijos a 6 me ha cambiado, por dentro y por fuera.

Podría decir que 10 años me ha aportado más capacidad reflexiva, pero también me ha significado discriminar el trigo de la paja. Tengo muy claro en que y en quien quiero invertir mi tiempo y mis esfuerzos y en quien no. O estás y estoy, o no estás y no estoy.

He perdido amigos en 10 años? Sí. Y no me alegro por ello. Ha sido difícil aceptar que caminos que se unieron en un momento ahora continúan por separado.

He ganado amistades en este tiempo? Sí! Absolutamente! Y he ganado más amistades de las que he perdido. Amistades que igual no veo desde hace años, amistades que no veré jamás, y amistades que he encontrado en culturas y religiones que nunca soñé posibles, pero personas que me suman y me aportan.

10 años en los que he tenido una depresión no diagnosticada, de la que me he tenido que recomponer como he podido, y aunque sigue acechando en la esquina, creo que me ha aportado una visión de mi yo crudo que era necesario. Es el monstruo peludo que se aloja detrás de mi almohada.

10 años en los que mi familia se ha reestructurado por completo, pero esa reestructuración era necesaria. Mi equipaje es ligero, y lo agradezco. No siento que deba nada a nadie, y me siento mucho mejor. He aprendido, en 10 años, con ayuda de la distancia y el tiempo, que sólo yo otorgo el poder a otras personas. Así que doy cuando me dan, estoy cuando están. Era necesario hacerlo y se hizo.

En estos 10 años, mi familia, mis amigos, mi profesión, mi cuerpo, mente y corazón han cambiado. Y no creo que pueda decir que ha sido para mejor, o para peor, porque, sobretodo, lo que he aprendido en estos 10 años es a quererme y a encontrar la mejor expresión de mi vida con lo que tengo hoy. Va con la madurez, con los años, pero va también con las experiencias, los retos, los miedos afrontados, los problemas que hemos tenido que resolver.

Me quedo con lo que suma. Tomo lo que puede ser, y lo que no es hoy, quizás sea mañana, pero sólo yo tomo o dejo.

Ha sido difícil y doloroso el camino. He tenido que despojarme de ciertos axiomas que creía absolutos. He llorado mucho. El corazón se me ha hecho trizas y lo he tenido que pegar a trocitos. Decepciones, traiciones, “nuncajamases” pronunciados, encuentros imposibles, reconciliaciones que nunca serán…. Estuve en el pozo donde no podía agarrarme a ningún saliente, hasta que dejé de mirar lo profundo que había caído para valorar lo que me faltaba para salir a superficie.

10 años.

De stand-by y de re-configuración.

Pero me alegro de haber transitado por estos 10 años, de lo que perdí y de lo que encontré. Tengo un jardín que florece cada primavera, unos hijos que sólo me preocupan por el tiempo que pasan jugando en el ordenador, una casa que me permite confinarme en un primer mundo, y problemas de primer mundo! Sólo puedo pedir dar un paso hacia adelante cada día, pero para atrás, ni para tomar impulso.

Si me has seguido en estos 10 años, desde 6abrasil y en esta etapa, sabrás que no ha sido fácil. Que he hablado de fracaso, de miedo, de tristeza, de frustración… porque todo eso también es parte de estos 10 años. Y hoy, puedo decir, que estoy aquí, tal cual, producto de todo aquello y de las decisiones tomadas.

Así que me digo, a por otros 10 años más! de cambios y frustraciones, de crecimiento y revelaciones, de metamorfosis y aprendizajes. Y que los que están a mi lado sigan estándolo, para lo bueno, pero sobretodo, para lo malo.

10 anys de CEP

Fem un viatge al passat. 

Abril 2011.

Els 4 mesos i mig que porto sola amb els meus tres fills i els quasi 7 mesos d’embaràs, treballant a jornada completa s’imposen a la realitat. El meu cos no pot més, i haig de prendre una decisió: o la meva salut i la de la meva filla de menys de 30 sg o seguir fent veure que sóc invencible, posant el meu compromís professional amb la societat per davant de la necessitat del moment.

Ningú m’ajuda. El pare de les criatures no pot venir des de São Paulo amb la freqüència que inicialment ens havien promés (un cop cada X setmanes) i només pot aprofitar fer parada de un o dos dies quan va i torna de la Índia, tot i que no són viatges que pel moment plantegin i són més aviat escassos. De fet, ho farà només un parell de cops durant es 6 mesos que estem separats.

Recordo el darrer dia a Caixa Penedès, com un fracàs personal i a l’hora un alleujament infinit. Fracàs, perquè volia seguir treballant el màxim de temps possible, perquè la feina i els meus companys m’agradaven i sabia que marxar significava no tornar mai més a aquella feina, perquè CEP vivia els darrers dies de la seva existència, i tots els meus companys patirien un èxode que els portaria a altres empreses.

I alleujament, perquè CEP no havia facilitat el meu dia a dia. Com a personal extern (tot i que des del primer dia havia realitzat tasques a un lloc de treball d’infraestructura) no tenia dret a aparcar al parcking soterrani que venien d’inaugurar. Això feia que ho hagués de fer a l’exterior, i després caminar entre materials d’obra i terrenys no gaire aptes per als vianants, que s’inundaven quan plogia, o que havies d’anar amb compte per a no relliscar. Cada cop que havia de deixar el cotxe a l’exterior, veient com la resta dels meus companys aparcaven al pàrquing em plantejava seriosament quin era l’objectiu d’aquella situació bizarre.

Queden lluny els dies en que venia una companya de feina a donar-me un cop de mà amb els banys dels tres nens, que llavors tenien 7,5 i 3 anys. Ningú més es va oferir i jo tampoc era de demanar ajuda... ho feien els meus ulls que només ella va sapiguer llegir.  No podia amb la meva ànima, i suposo que aquell sobre-esforç va ser el que va acabar precipitant el part prematur de number 4 i que el seu pare hagués d’agafar un avió a les 2 de la matinada, corrents, i que, finalment, es perdés el part per només dues hores.

Aquella separació viscuda durant quasi bé tot l'embaràs de numer 4 i els dos mesos posteriors fins que vam poder reunir-nos (breument) al Brasil, van causar en number 4 un síndrome del pare absent molt bèstia, que a dia d’avui encara surt, de tant en tant.

Fa, doncs, 10 anys que vaig deixar enrere la meva darrera experiència laboral retribuïda per terceres persones, i en 10 anys ha plogut molt, sobretot en termes cht'i.

10 anys de vida expatriada, amb la sensació de tenir tota la vida en una maleta. Una sensació de tenir un peu aquí i un altre allí, i sort que ha coincidit amb un moment on les tecnologies ens són favorables, i podem estudiar a distància a Catalunya, parlar de manera gratuïta amb amistats a Alemanya, Xangai, Barcelona o Madrid. Puc esmorzar amb la meva mare o fer una classe amb 80 persones de tot França, Àfrica o Reunió. Gràcies al Facebook, Instagram, Twitter o WhatsApp-telegram-signal, puc fer activisme de qualsevol tema que m’interessi amb gent de qualsevol lloc, o rebre les notícies de casa, al mateix temps que els meus veïns que encara hi viuen (espectacular experiència la de fer una reunió de veïns per zoom, i poder participar-hi, quan fa 10 anys que m’era impossible).

Aquests dies fa 10 anys que la meva vida, la nostra vida, va canviar radicalment cap a la que és ara la nostra realitat, però amb una sensació d’estar encara d’impàs. 

Suposo que el fet d’haver marxat de casa amb la idea de passar dos anys fora, que tornaríem, que no era definitiu, fa que, 10 anys després, aquella sensació de «tornarem quan el projecte acabi», fa que el «projecte» no es faci definitiu, i ens doni una bufetada a la cara per a que reaccionem, i acabem de posar els dos peus aquí, sigui on sigui «aquí».

Fa 10 anys, però sembla que fos ahir.