10 anys de CEP

Fem un viatge al passat. 

Abril 2011.

Els 4 mesos i mig que porto sola amb els meus tres fills i els quasi 7 mesos d’embaràs, treballant a jornada completa s’imposen a la realitat. El meu cos no pot més, i haig de prendre una decisió: o la meva salut i la de la meva filla de menys de 30 sg o seguir fent veure que sóc invencible, posant el meu compromís professional amb la societat per davant de la necessitat del moment.

Ningú m’ajuda. El pare de les criatures no pot venir des de São Paulo amb la freqüència que inicialment ens havien promés (un cop cada X setmanes) i només pot aprofitar fer parada de un o dos dies quan va i torna de la Índia, tot i que no són viatges que pel moment plantegin i són més aviat escassos. De fet, ho farà només un parell de cops durant es 6 mesos que estem separats.

Recordo el darrer dia a Caixa Penedès, com un fracàs personal i a l’hora un alleujament infinit. Fracàs, perquè volia seguir treballant el màxim de temps possible, perquè la feina i els meus companys m’agradaven i sabia que marxar significava no tornar mai més a aquella feina, perquè CEP vivia els darrers dies de la seva existència, i tots els meus companys patirien un èxode que els portaria a altres empreses.

I alleujament, perquè CEP no havia facilitat el meu dia a dia. Com a personal extern (tot i que des del primer dia havia realitzat tasques a un lloc de treball d’infraestructura) no tenia dret a aparcar al parcking soterrani que venien d’inaugurar. Això feia que ho hagués de fer a l’exterior, i després caminar entre materials d’obra i terrenys no gaire aptes per als vianants, que s’inundaven quan plogia, o que havies d’anar amb compte per a no relliscar. Cada cop que havia de deixar el cotxe a l’exterior, veient com la resta dels meus companys aparcaven al pàrquing em plantejava seriosament quin era l’objectiu d’aquella situació bizarre.

Queden lluny els dies en que venia una companya de feina a donar-me un cop de mà amb els banys dels tres nens, que llavors tenien 7,5 i 3 anys. Ningú més es va oferir i jo tampoc era de demanar ajuda... ho feien els meus ulls que només ella va sapiguer llegir.  No podia amb la meva ànima, i suposo que aquell sobre-esforç va ser el que va acabar precipitant el part prematur de number 4 i que el seu pare hagués d’agafar un avió a les 2 de la matinada, corrents, i que, finalment, es perdés el part per només dues hores.

Aquella separació viscuda durant quasi bé tot l'embaràs de numer 4 i els dos mesos posteriors fins que vam poder reunir-nos (breument) al Brasil, van causar en number 4 un síndrome del pare absent molt bèstia, que a dia d’avui encara surt, de tant en tant.

Fa, doncs, 10 anys que vaig deixar enrere la meva darrera experiència laboral retribuïda per terceres persones, i en 10 anys ha plogut molt, sobretot en termes cht'i.

10 anys de vida expatriada, amb la sensació de tenir tota la vida en una maleta. Una sensació de tenir un peu aquí i un altre allí, i sort que ha coincidit amb un moment on les tecnologies ens són favorables, i podem estudiar a distància a Catalunya, parlar de manera gratuïta amb amistats a Alemanya, Xangai, Barcelona o Madrid. Puc esmorzar amb la meva mare o fer una classe amb 80 persones de tot França, Àfrica o Reunió. Gràcies al Facebook, Instagram, Twitter o WhatsApp-telegram-signal, puc fer activisme de qualsevol tema que m’interessi amb gent de qualsevol lloc, o rebre les notícies de casa, al mateix temps que els meus veïns que encara hi viuen (espectacular experiència la de fer una reunió de veïns per zoom, i poder participar-hi, quan fa 10 anys que m’era impossible).

Aquests dies fa 10 anys que la meva vida, la nostra vida, va canviar radicalment cap a la que és ara la nostra realitat, però amb una sensació d’estar encara d’impàs. 

Suposo que el fet d’haver marxat de casa amb la idea de passar dos anys fora, que tornaríem, que no era definitiu, fa que, 10 anys després, aquella sensació de «tornarem quan el projecte acabi», fa que el «projecte» no es faci definitiu, i ens doni una bufetada a la cara per a que reaccionem, i acabem de posar els dos peus aquí, sigui on sigui «aquí».

Fa 10 anys, però sembla que fos ahir.